Vicente descendia d’una noble família aragonesa puix el seu pare , Euticio, era fill del cònsul de Saragossa Agreso. El nom de la seua mare era Enola, natural de la ciutat d’Osca.
Des de molt menut va estudiar baix la direcció del Bisbe de Saragossa, Valero. Va ser Vicente nomenat Arcediano, o siga el primer dels sèt diáconos que solia haver en les primitives iglésies.
El Bisbe Valero, ya vell, era tartamut i tenia grans dificultats en la predicació per lo que va encomanar este treball al seu diácono Vicente. Quan a finals de 303 va entrar Daciano en Saragossa, lo primer que va fer va ser capturar al Bisbe Valero i al seu *diácono Vicente. Pero el mandat imperial li va obligar a eixir ràpidament de la ciutat i va ordenar se’ls fera anar, maniatar, a Valéncia.
Allí va començar l’interrogatori, i com el bisbe tinguera dificultats per a respondre per la seua tartamudez, va prendre la paraula Vicente. Resultat d’este primer interrogatori va ser condenat al desterro a Valero i va començar els tormentos contra el seu arcediano.
Hi havia en els tormentos dels màrtirs varis graus, que s’anaven aplicant successivament, en la finalitat de fer vacilar la seua constància.
El primer dels tormentos era el potro o ecuelo consistent en un aspa de fusta en els extrems de la qual es fixaven mans i peus per a desconjuntar els membres en estendre l’aspa. En ell varen estendre a Vicente i despuix de desconjuntar tots els seus membres ho varen esgarrar en garfios de ferro. Després se li va colocar sobre un llit incandescent, suprem grau de tortura, segons diu Prudencio. Vicente va eixir triunfante de la prova, i va ser tirat en una masmorra. Se li va tancar en calabós estret, descrit per Prudencio, que ho va deure visitar, en estos térmens: “En el lloc més baix de la presó hi ha un lloc més negre que les mateixes tenebres, tancat i estrangulat per les estretes pedres d’una volta bajísima. Allí s’amaga l’eterna nit, sense que jamai penetre un raig de llum. Allí té l’horrible presó el seu infern”. Esta d’est genere de calabossos sinistres, cridats “Tullianum”, Salustio i atres escritors llatins.
En este calabós va ser ficat Vicente, introduint els seus peus en uns ceps de fusta, de modo que les seues cames estiguessin violentament separades una d’una atra; i a fin de que la víctima no poguera trobar repòs, varen sembrar el sol de péntols de cacharros puntaguts.
Estant Vicente en la presó sofrint este tormento va succeir un milacre que conten tant les actes com Prudencio: De sobte es va allumenar el calabós; el sol, cobert de cudols puntaguts, es va convertir en una estora de flors, i mentrestant, els àngels recreaven els oïts de Vicente en suavíssima melodia. Enterat de lo que passava, Daciano va donar órdens per a que tractaren al màrtir en tota consideració i curaren les seues llagues. El carceler, que s’havia convertit al cristianisme, va eixecutar l’orde gozoso; va preparar un llit mullido a Vicente, li va gitar en ell i va deixar entrar als cristians en el calabós. Entre demostracions de carinyo exhaló Vicente el seu ultime sospir.
En enterar-se Daciano de la mort del màrtir, va manar tirar el seu cos en el camp, per a que fora pastura de la feres i aus de rapa; pero, per singular providència, va ser respectat per totes.
En vista d’açò, se li va ficar en un sac @coser, del que pender una pedra molt pesada, i se li va tirar en la mar; pero les ones li varen traure a la vora, cobrint-li d’arena. Allí va quedar, fins que, anys més vesprada, va ser extraordinària. Sant Agustín va predicar quatre sermones en el dia de la seua festa. Sant León Magne sembla haver tingut també un sermón el dia de la seua festivitat, en Roma. Allí mateixa existien, en l’edat Edat Mija, tres iglésies en el seu honor. Pero lo més sorprenent de tot és el cult de que va ser objecte en la Dalmacia. També en França el cult de Sant Vicente està molt estés. Se li coneix com a patró dels viñadores.