Moltes voltes, en assistir a alguna celebració tradicional en Sant Joan de l’Hospital de Valéncia, m’he preguntat: ¿per qué en este recint es varen depositar de modo temporal algunes imàgens, o es varen establir capillitas i altars i fins a va haver una zona de pas, cap al pati interior, ple de advocaciones d’imàgens i confraries?
Cal traslladar-se al s. XIII, a eixos primers anys despuix de la conquista cristiana de la ciutat, en els quals Valéncia era frontera en el regne musulmà. Més encara, Jaime I va deixar viure en ella a molts dels seus habitants àraps i judeus.
La ciutat estava amurallada, pero despuix de les seues portes, en l’exterior, s’agrupava una població en part hostil als nous ocupants de les seues cases i unes huestes arribades per a lluitar i per a enriquir-se, en els seus ensellaments i ganado i vivendes precàries.
I és despuix d’una d’eixes portes, la de la Xèrea, i en eixa rambla, que descendia cap al riu Guadalaviar, a on en un dels cobertizos es va originar un incendi.
I deixem-ho ací.
A lo llarc de les fronteres i com a centre i núcleu de poblacions incipients es varen erigir iglésies. Pero eixes construccions complien una doble missió: l’atenció espiritual i donar covil i protecció a les gents. I per supost defendre-les i defendre’s. Aixina varen nàixer les iglésies fortalea en tota Europa.
Són edificacions que complixen habitualment un mateix patró: la seua fàbrica en pedra, en estretes obertures fetes per a vigilar o defendre, com les saeteras i esclafidors; en *azudes i pous per a no dependre de l’exterior; robustamente cercades, tancant en el seu interior els patis i diverses dependències i solien tindre o una torre o una espadaña que complia la doble missió dels seus tocs sacres i de vigilància.
Quan s’observa en un mapa la situació de les possessions de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, es pot constatar molt be, que vàries de les més conegudes iglésies fortalea estan en poblacions que pertanyien a esta orde religiós/militar. No solament en Espanya, també fòra de les nostres fronteres.
Aixina des dels Pirineus van baixant, a la parell que els conquistadors, alvançant cap al sur de la península ibèrica, travessant Aragó, sur de Catalunya i aplegant a Valéncia en les seues poderoses construccions.
En Valéncia s’alça, en lo que fora el palau de l’emir Azach Abunbedel, el recint de Sant juan de l’Hospital, per donació del rei Jaime I. Complint les dobles, en este cas triples funcions: d’alberc hospital (el ospedale característic de l’orde), com a construcció tancada i defensiva i d’iglésia.
Puix be, reprengam l’història. En aquella nit de l’incendi un artesà, Manuel Navarro, atret per una resplandor descobrix un pou a on es troba amagada, una image de Crist en majestad.
No de gran tamany, pero sí molt ben esculpida, i en unes característiques poc comunes.
Per a aquell home era un tesor i és possible que davant el temor de perdre-ho travessara la porta de la Xèrea i la duguera al Conjunt de Sant Joan de l’Hospital, a escassos metros d’esta. Allí la deixaria depositada fins a aclarir davant un juge lo que havia succeït. En mans dels frèires estaria segura i seria venerada. Allí es trobava un recint de pas cap a l’interior, ple de menudes capelles i altarcitos en múltiples advocaciones gremials: el Gremi de Sogueros i dels Sastres; i de confraries incipients: la del Crist de les Penes que redimía i s’ocupava dels presos i ajusticiados; també l’image, duta per les huestes des d’Aragó, de La nostra Senyora del Milacre, idèntica a les imàgens de Vérgens d’atres recints fortalea sanjuanistas.
Sant Bult, el Sant Bulto de Crist en la Creu, va tindre la seua rinconcito i altar en l’antiquíssim Trànsit d’este recint de Sant Joan de l’Hospital. Era d’obligat compliment el que hi haguera un altar consagrat, diferent de l’altar major, per a poder colocar una image i donar-li cult.
Quan Manuel Navarro va tindre la seguritat de que l’image li pertanyia, li la va dur a la seua casa, i tots els anys, per a celebrar la seua festa, la traslladava a S. Juan de l’Hospital el dia de la seua festa com a recordatori. Anys despuix, en el seu testament, li la deixava a totes les persones del barri, i des de llavors li la van turnando. És una preciosa i commovedora i casi única, costum tradicional.
Enguany de 2022 s’ha recuperat un espai en l’antic Trànsit per a dedicar-ho a Sant Bult. D’esta manera es pot visitar i resar davant l’image enigmàtica d’este Crist viu, que durant molts sigles de persecució solament va ser un bulto en una creu.
Margarita Ordeig Corsini
Directora del museu del Conjunt de Sant Joan de l’hospital