Baltasar Beferull Cardona (1610-1699)

El venerable Baltasar Beferull Cardona va nàixer en Alginet el 15 d’Agost de l’any 1910, sèt anys abans que l’Arquebisbe José J.S Sanchis Espert. Es vaig crear que en el seu naiximent va tindre lloc en una de les poques cases que llavors hi hauria en el carrer, segles més tard, a principis del XX, li va dedicar l’Ajuntament, i que encara porta el seu nom.

Els seus pares eren llauros, aquells que en tenacitat i sacrifici varen contribuir a transformar el llaurat que llavors serien les terres de nostre termine. Com que els llauros eren els pares, llauro ténia que ser, igualment, el fill. Per tant hem de supondre que la seua instrucció sera prou elemental, rudimentària, donados els pocs recursos en els que contava en el món rural d’aquella época. Pero unes atres eren les qualitats de Baltasar: bondat, dulzor, caràcter tranquil, inteligència espavilada, fermea de resolució i un ànima allumenada i embotida de religiositat.

Era, per impuls natural, assidu concurrent als actes de l’Iglésia i en la missa trobava consol, pau interior, força purificadora, la quin cosa era el seu únic tesor.

Iniciada la joventut, quan ya contava en 18 anys, es va impressionar durant la celebració d’una Quaresma per la rígida constància del dejuni i l’abstenció completa de carns i begudes en els Dijous i Divendres Sants, segons l’antiga costum. Llavors, impulsat per la seua fe, celosia religiosa i impuls de voluntat, va recsoldre, sense espera, abandonar el món en el que havia vixcut i els seus bens materials.

D’una atra manera, l’época era propícia de creències fanàtiques, llegendes i històries fabuloses, tot junt en malvades superstició. Una de les creències que per aquells dies ténia gran arraïlada en el Regne de Valéncia que ho era llavors i va perdurar fins al regnat de Felipe V, va ser la dels Poders miraculosos de la Cova Santa, Santuari ubicat en la Vall del Palancia, província de Castelló, en els dominis del senyoret de Segorbe i Altura, que s’havia convertit en un lloc de pelegrinage molt popular per tot al voltant del Regne. Allí aplegaven els peregrins dels més apartats racons per a vore l’image trobada en l’any 1503: La de la Mare de Deu del Lledó o del Lledoner.

Dita Cova Santa era un alvenc obert en el cim d’una de les montanyes de la Serra de la Calderona, prolongació de l’Aragonesa de Javalambre, en la qual es descendia per una escala àmplia fins a una profunditat de cent metros. On més vesprada, el 1695, es va erigir un altar de llínees barroques, en que es va venerar la singular image de la Mare de Deu, que no era sino un medallón de tiza, en la efigie en baix relleu, tancada en ric reliquiario.

Ademés, era fama que les aigües que desprenen constantment les roques de la caverna eren un remei miraculós per a la cura de malalties.

La notícia de la fama de la Cova Santa, i dels seus milacres, varen aplegar a oïts de Baltasar Beferull en el moment crucial del libramiento del seu esperit en l’entrega participació en els eixercicis i misteris d’aquella Quaresma, per a ell decisiva, ya que, com hem dit abans, va resoldre deixar el món i les seues riquees. De tal manera que sense que l’amor dels seus pares i la seua família fora obstàcul, ni comunicar-los la seua dedicació – abandone el puc de Alginet t es va dirigir com a peregrí a la Afamada Cova Santa, on es va assentar l’existència i història no menys famosa Real Cenobi de la Cartuja del Valle de Crist, ubicat en el terme d’Altura. Allí es va Beferull dirigir el nostre allumenat com un raig atret per un iman.

A la Cartuja del Valle de Crist, Baltasar va ser rebut Beferull i admesa l’aportació de tot allò que portava en ell. Fet que nos induïxen a supondre que alguna cosa superior varen vore en ell el priori els monges.

D’esta recepció varen ser notificats els pares que, consternados de moment i sorpresos, es varen presentar a la Cerimònia en l’intenció de fer desistir el seu fill Beferull dels seus propòsits i portar-li-ho en ells a casa. Pero cual seria l’impressió que varen tindre en vore-li tan transformat, i en un parla penetrant, estrany, que ells mateixos es dien: «Si sembla del Cel, no és nostre».

De tal manera que persuadits per esta apreciació intima, i sentint un goge interior que no sabien lo que els passava, pero trists i molests pel seu afecte paternal, varen tornar a la seua llar de Alginet convençuts que havien perdut per al món a este fill elegit.

Digam ara alguna cosa sobre la Cartuja del Valle de Crist, per a complementar i donar millor enteniment de l’escenari dels fets de la nostra història.

L’Infant Martín d’Aragó, fill del Rei Pedro IV, primer comte de Jérica i senyor de Segorbe, pel seu matrimoni en la Senyora María de Lluna qui despuix seria conegut en l’història com el Rei de la Corona d’Aragó, en el nom de Martín Humà, va voler tindre en els seus dominis una Cartuja, en l’imitació de la primera que va haver en Tarragona en el nom de Scala Dei. En esta finalitat es va buscar el seu emplaçament en la Vall dita del Palancia, que li recordava la de Josafat. Com aixina ho referix la tradició.

En 1385 va començar a construir-se Cenobi que havia de portar el nom de Valle de Crist, donandolo en rendes i alçant-ho en generositat regio en pur gòtic de l’época.

L’iglésia es consagrarà en 1401, sent Martín ya rei de la Corona d’Aragó, i la varen acabar d’adornar en 1549. Iglésia que per la seua grandea i dignitat va devindre una de les més belles del Regne de Valéncia, en quadros de Vergara, de Camerón, de Donoso, de Juan de Juanes, de Ribalta, escultures de Nicolás Bust i molts atres quadros i talles: un verdader museu.

Els monges, amparats pel poder Real i en moltes prerrogatives de señorio, ademés de dedicar-se a la vida contemplativa cultivaven les terres dels seus dominis, produint bons vins i oli, fabricant paper en els seus molins. Tot este poder es va enfundar en les lleis desamortizadoras del sigle XIX, per les qual els monges varen tindre de dispersar-se, abandonant el Cenobio i l’Iglésia que, en el pas del temps, aplegue a devindre un montó de Ruïnes i les obres d’art varen ser dispersades: a Altura, el retaule major de la Cartuja, en la seua image gòtica de la Mare de Deu de Gràcia, a Sergorbe la part del claustre, que es conserva en la glorieta de la plaça anomenada ‘de l’Aigua Viva’ i el restant d’atres llocs.

Tornant al venerable Beferull, tenim que dir que va viure i va morir en aquell Cenobio, sense eixir d’allí des dels díhuit, edat en que va deixar als seus pares, fins a l’edat de 86 anys, on va morir. No va tornar mai a Alginet, en tot aquell llarc periodo de 68 anys que va viure com la Cartuja.

En eixir de Alginet, Baltasar Beferull Cardona solament ténia una instrucció rudimentària, per haver-se dedicat des de l’infància als treballs de la terra, i en esta mínima formació cultural, com seguir una predestinació inevitable, ingrés en la Cartuja.

Pero be pronte varen descobrir els seus superiors que estava dotat d’una inteligència res comuna, i varen decidir que es dedicarà a estudiar. Tal va ser la seua aplicació i tan ràpida la preparació a la que estava destinat, que passats poc més de 3 anys va poder vestir els hàbits de monge, en 1631, ordenant-se segons la regla i va celebrar la primera missa. Tal va ser el fervor posat en el sacrifici, en mostres de tan gran i intens amor a Deu, que vos assistents als sagrats misteris dien que semblava un àngel que els encorajava en el seu fòc interior.

Els monges de la Cartuja eren els encarregats, ademés de la seua dedicació a la caritat i oració, a cultivar les terres dels seus dominis, tenien assignada, cada u, la seua parcela. La que estava al recapte del nostre Baltasar més que un jardí era un verdader paraís, com entés que era en agricultura, pels seus orígens, ya comentats. Encara que el dia que no era merito seu, sino de Deu.

També varen observar els seus superiors, i aixina ho varen constatar, que en certs moments, com aplegat d’una atra vida, ompli la seua ànima de pau inefable, semblava mantindre diàlecs en la divinitat, i el seu mateix cos ténia un oreig espiritual que cridava l’atenció a quants ho miraven de prop.

En 1674, enterat el flare José J. S. Sanchis Espert – el nostre arquebisbe Sanchis Espert – llavors bisbe de Segorbe, que en el cenobio del Valle de Crist habitava un fill de Alginet, el venerable Beferull, i informant de les seues singulars qualitats, va anar a visitar-ho. Pero quan va aplegar a la seua cela es va trobar en un de les seues soliloquios místics, per la qual cosa, sense reparar en la seua dignitat episcopal, va entrar de genolls a confortarlo.

Despuix de donar-se a conéixer, es varen abraçar els dos per amor de paisans i l’entrevista va ser efusiva, de tan alta comunió espiritual, que es prologó en excés i el prior que la presenciava va tindre que fer-los notar el temps transcorregut. En acabar-la, el bisbe de Segorbe va dir que acabava de conéixer un sant.

Atres més voltes es va repetir la visita. En una d’elles, el bisbe li comunique la notícia de la donació de l’image gòtica de Sant Josep a l’Iglésia de Alginet, en ser erigida en parròquia en 1684, image procedent de la suprimida iglésia de Espioca, i li va referir tots els actes piadosos celebrats per aquell motiu, com també el fervor popular sentit per la població. Notícies que el venerable Beferull va acollir en tant goig que varen brotar les lagrimas. En practiques, casi exclusives, de vida contemplativa i ascética, va ser transcorrent la vida d’este monge singular, irradiando pau, dolces clars indicis de ser beneït per la gràcia purificadora. Es diu que els Sants es donan a Deu sense reserves ni restricció, i que el seu sacrifici és total per a la seua glòria en la salvació de les ànimes. Est semblava ser, en la terra, el destí del nostre venerable.

Quan havia complit els 84 anys d’edat, encara que robust, es quede impedit per a activitats físiques, situació que va acceptar, resignadamente, com a senyal d’un cel anticipat va pregar sacrificar-se per tots.

En la nostàlgia de la vellea rememore i va recordar el seu poble de Alginet, que no havia tornat a vore des del dia que s’havia marchat, als 18 anys.

D’una atra manera, tots els remeis curativos que li aplicaven, per a corregir la paràlisis, no produïen cap resultat. Més encara, els qui li atenien veen que, poc poc, anava consumint-se en la dolçor, pau interior i modèstia, que algun creent va comentar: «Poca vida li queda, pero té una cosa en si, que no és ya d’este món». Llavors li varen administrar els sacraments vàries voltes. En l’última, armat en el seu silici i el crucifix de la seua devoció que mai va abandonar, es va quedar un moment contemplativo en el cap alçat i en veu clara se li va sentir parlar en la Mare de Deu, que ho dirigixc al cenobio i ara anava a portar-li-ho al cel. Aixina va despertar d’aquella visió i acostant-se al crucifix als llavis, en celestial semblant va expirar, lliurant el seu plagut esperit en mans de Deu.

Açò ocorria a finals del sigle XVII, en 1699, quan contava en 86 anys d’edat i 68 de religió, vixcuts en olor de santitat.

De l’Artícul «El Venerable Beferull» (1977)

Alberto Lozano Espert